dilluns, 5 d’abril de 2010

Calfreds

El meu cos és un calfred. Les parets d'aquesta casa són murs de pedra impermeables a la calor. L'espai immens que emmurallen fa que sembli impossible escalfar cada racó. Els radiadors de ferro pesant, més antics, gairebé, que la construcció de la pròpia casa, no poden assumir tota la responsabilitat, així que els propietaris disminueixen l'espai mitjançant portes, parets... sistemes prou resistents perquè l'escalfor no s'escoli per enlloc. El consum és sempre el necessari: quan venen convidats l'espai augmenta, s'obren portes, es descobreixen nous racons, i als radiadors se'ls multiplica la feina; quan són només dos ànimes les que busquen el caliu de l'ambient, quan només hi ha els dos cors que han conviscut tota la vida entre aquests murs, les portes estanquen, el silenci comença, el consum disminueix, la solitud envaeix els llocs més gèlids i, fins i tot aquesta, busca desesperadament el forat del pany de les portes per gaudir d'un clima més càlid.
Jo sóc fora, més enllà de les portes tancades, on ningú mai em buscaria, perquè ningú que em conegui creurà que he triat la fredor i desesperació com a companyia, la solitud com amiga.. ningú mai creurà que he deixat entrar la incomprensió, la indiferència dins meu.. aquesta que ara intenta sortir fent-me ser un calfred constant, per voler eliminar el que sigui que m'ha poseït.